Fragment del llibre Pedra de tartera de Maria Barbal.
Edicions de la Magrana. Barcelona. 1993.
Pàgines 27-28.

Els agradava tot: el bull i la botifarra negra, les
magres de pernil i fins la cansalada trobaven bo-
na. És més gustosa que la d’allà baix, deien.
A mi m’agradava veure com s’anaven omplint
els plats i de quina manera feien servir el ganivet,
quasi per tot. El cosí de tia fins retallava la mica
de greix del pernil i el deixava a la vora del plat.
Són més gormands que les paelles, deia oncle.
Quan jo tornava els plats a la cuina, l’aixecava
amb dos dits i me’l menjava, el greix vull dir, que
sempre m’ha agradat aquell gust tan intens, més
que la magra, i a més m’han ensenyat que no s’ha
de fer malbé res.
Els de ciutat són fets diferent, són una mica
melindros en això del menjar i de seguida els sem-
bla que són els grans senyorassos. Només que
treballin darrere d’un taulell, ja se’ls puja la fume-
ta al cap del nas. Això ho explicaven els oncles i
jo pla que m’ho creia de cap a cap, però m’agradava
que els cosins de Barcelona pugessin cada any,
perquè era una alegria veure com omplien la casa
i s’abraçaven als oncles tot eixugant alguna llà-
grima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa
més maca; i quins cabells més ondulats i bonics
que té! A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”;
aquestes paraules que jo entenia sense fer-les ser-
vir em feien gràcia, i pensava que una llengua és
com una eina que cadascú l’agafa a la seva mane-
ra, encara que serveixi per a la mateixa cosa.