Fragment del llibre, Memòria Personal de L’Avenç. Barcelona 2017. Pàgines 113-114. Obra publicada per primer cop el 1912 amb el títol Some Reminiscences.

Examinar amb admiració els canvis del propi jo és una re-
cerca fascinant per als moments de lleure. El camp és tan am-
ple, les sorpreses tan variades, el tema tan ple d’indicis curio-
sos, encara que poc aprofitables, pel que fa a l’obra de forces
invisibles, que mai no te’n canses fàcilment. No estic parlant
aquí dels megalòmans que descansen inquiets sota la corona
de la seva vanitat infinita–els quals realment mai no descan-
sen en aquest món, i quan en són fora continuen neguitosos i
rabiosos en el moments difícils de la seva ultima estança, on
tots els homes han de jeure en obscura igualtat. Ni estic pen-
sant en aquelles ments ambicioses que, sempre anhelant algu-
na mena d’engrandiment, no poden dedicar el tems necessari
a una mirada desinteressada, impersonal, sobre ells mateixos.
I es una llàstima. Tenen mala sort. Aquestes dues menes de
persones–juntament amb el bàndol molt més gran dels total-
ment mancats d’imaginació, d’aquells éssers malaurats en la
mirada buida i cega dels quals( tal i com ho ha expressat un
gran escriptor francès) “l’univers sencer s’esvaeix en el
no-res”–, es perden, potser, l’autentica tasca dels homes com
nosaltres, el dia dels quals se’ns fa curt en aquesta terra, i que
és l’estança d’opinions en conflicte. La visió ètica de l’univers
ens implica, al cap i a la fi, en contradiccions tan cruels i
absurdes–on els últims vestigis de la fe, l’esperança i la cari-
tat, i fins i tot de la raó mateixa, semblen a punt de perir–,
que he arribat a sospitar que el propòsit de la creació no pot
ser, de cap de les maneres, ètic. Creuria càndidament que el seu
objecte és purament espectacular: un espectacle de temor, d’a-
mor, d’adoració o d’odi, si voleu, però des d’aquest punt de
vista– i solament des d’aquest punt de vista– mai de deses-
per! Aquelles visions, delicioses o bé punyents, són una finali-
tat moral en elles mateixes. La resta és cosa nostra– el riure,
el plor, la tendresa, la indignació, la summa tranquil·litat d’un
cor enfortit, la curiositat desinteressada d’una ment subtil–
tot això es cosa nostra! I la incansable atenció altruista a cada
fase de l’univers vivent, tal com es reflectida en la nostra cons-
ciència , pot ser que sigui la tasca que ens ha estat assenyalada
en aquesta terra–una tasca en que el destí potser no hi ha
compromès res més per part nostra, excepte la nostra cons-
ciència, dotada amb una veu que pugui deixar testimoni
fefaent de la meravella visible, del terror obsessiu, de la passió
infinita i de la il·limitable serenitat; de la llei suprema i del mis-
teri perdurable del sublim espectacle.