Fragment del llibre El sentit d’un final
Angle Editorial. Barcelona 2012.
pàgina 102.

Recordo una època, de la fi de l’adolescència, en què m’em-
briagava la ment amb imatges agosarades. Quan em faci gran
seré així i aixà. Aniré a no sé quin lloc, faré això, descobriré
allò, m’estimaré aquesta xavala, i després l’altra, i aquella altra
també. Viuré com la gent de les novel·les contemporànies i
passades. Quines, no n’estava segur, només que hi hauria pas-
sió i perill, èxtasi i desesperació (però més èxtasi que no pas
això últim) a dojo. Tanmateix… qui va dir allò de “les petites
coses de la vida que l’art exagera”? Hi va haver un moment,
quan estava a punt de fer els trenta anys, en què vaig admetre
que la meva gosadia s’havia acabat. Mai no faria aquelles co-
ses amb què havia somiat a l’adolescència. Per contra, tallava
la gespa del jardí, marxava de vacances, feia la meva vida.
Però el temps… com ens fa tocar amb els peus a terra, el
temps, i tot seguit com ens desconcerta! Ens pensàvem que
maduràvem, quan simplement era que ens sentíem més se-
gurs. Ens semblava que érem responsables, però només érem
covards. El que consideràvem realisme va resultar que era una
manera d’evitar afrontar els problemes. El temps… ens posarà
al nostre lloc, i les decisions més ben defensades semblaran fer
figa, i les certeses, ser l’obra d’algun caprici.