Orlando de Virginia Woolf. Traducció de Maria Antònia Oliver. Editorial Proa. Barcelona 2008. Pàgines 100-1001.

La Fama–digué–és com un abric engalonat que engavanya els braços, una cota de plata que oprimeix el cor, un escut pintat que amaga un espantall…,etc.

L’entrellat d’aquestes frases era que mentre que la fama destorba i ofega, l’anonimat embolcalla l’home com boira. L’anonimat és focs, ample i lliure, i deixa que la ment faci el seu camí sense impediments. Damunt l’home desconegut s’hi aboca la pietosa pluja de la fosca. Ningú no sap on va ni d’on ve. Pot cercar la veritat i dir-la. Només ell és lliure, només ell és veritable, només ell està en pau. I així es va tranquil·litzar l’ànim, sota el roure, i la duresa de les seves rels que sobresortien li semblà més confortable que altra cosa.

Es va lliurar durant una bona estona a pensaments pregons, com és ara la importància de l’anonimat i el plaer de no tenir un nom conegut, sinó ser com una ona que retorna al cos profund de la mar; pensaments sobre com l’anonimat neteja la ment del fatic de l’enveja i del rancor, com fa córrer per les venes les aigües lliures de la generositat i la magnanimitat, i permet de donar i prendre sense esperar agraïments i oferir alabances… Aquesta devia ser la manera de tots els grans poetes, va suposar (malgrat que no tenia prou coneixement del grec per assegurar-se’n), perquè, pensà, Shakespeare devia haver escrit així, i els constructors d’esglésies devien haver construït així, anònimament, sense necessitat d’anomenada ni d’agraïment, sinó només amb el seu treball durant el dia i potser una mica de cervesa a la nit…